Feeds:
Entradas
Comentarios

Archive for 1 octubre 2011

Article de EL PAÍS secció Quadern Catalunya

CRÍTIQUES

Literatura i pàtria

MARGINALIA

JORDI LLOVET 08/09/2011

Una notícia reportada en aquest mateix diari el passat dia 19 d’agost a propòsit d’una visita de la consellera Irene Rigau a la Universitat Catalana d’Estiu (Prada, França Sud) venia a dir dues coses de gran calibre quant a l’àmbit de l’educació i les lletres. La primera és que cal reforçar l’ensenyament de la llengua i de la literatura catalana a les escoles. El principi és molt lloable, però quedarà en no- res mentre només hi hagi dues hores a la setmana dedicades a l’ensenyament d’aquestes matèries als nostres centres d’instrucció pública. Si la consellera aconsegueix doblar o triplicar aquesta dedicació, doncs moltes felicitats. El propòsit seu que “creixi l’hàbit lector en la societat catalana” només mereix aplaudiment. També és lloable que digui que “la lectura és la porta d’accés al coneixement. Se n’ha debilitat el domini i tenim unes mancances importants. Per això hem elaborat aquest pla”. Més aplaudiments.

La segona cosa, que és la que resulta enormement discutible, feia referència a la suposada relació entre llengua, literatura, nació i patriotisme. En principi, les llengües no són ni patriòtiques ni antipatriòtiques: són un instrument que les civilitzacions fan servir per a la comunicació de totes les coses, les de la realitat, les simbòliques i les sobrenaturals, quan és el cas. És cert que les llengües permeten fórmules i expressions que afavoreixen el sentiment patriòtic, com ara: “Deutschland, Deutschland über alles” o “Visca Catalunya lliure!”, però les mateixes llengües permeten fórmules directament oposades a aquestes, igual de gramaticals. Els sentiments patriòtics, o són muts, o són un derivat ideològic que poden forjar tant les llengües com el folklore, la gastronomia, el paisatge, la vestimenta local i mil coses més.

Per això hem de mirar de treure’ns de sobre la perplexitat en sentir que el govern es proposa de convertir l’ensenyament de la llengua, i encara més el de la literatura (que sempre permetrà més fàcilment un tractament esbiaixat, en especial si es recorre a Salvador Espriu i es deixen de banda Riba o Foix) com a formació de l’esperit nacional: això ho feia el franquisme amb una assignatura que es deia precisament així, deixant estàlvies, gràcies a Déu, tant la llengua com la literatura: no recordo haver hagut de llegir a les classes de literatura, en ple franquisme, ni una pàgina de Donoso Cortés o de Ramiro de Maeztu, i menys encara el poema de José María Pemán dedicat al dictador. Encara deia la consellera: “Hi ha molts pares que no són capaços de recitar La vaca cega als seus fills, i aquesta funció ha de fer-la l’escola”. El nostre punt de vista és que els pares fan molt santament en no recitar un poema tan fluix als seus fills, i que l’escola faria també molt bé en passar-lo per alt, en favor, posem per cas, del Cant espiritual del mateix Maragall, que no és patriòtic, sinó metafísic, i molt bo.

Ja fa anys que els responsables de triar les lectures catalanes per a les escoles s’equivoquen: van començar imaginant que els nois i noies entendrien alguna cosa d’Els fruits saborosos o de Tirant lo Blanc, i van ensopegar; després van fer un tomb de cent-vuitanta graus i van posar-hi un text tan deliqüescent com el Mecanoscrit de Manuel de Pedrolo. Tomba i gira, i gira i tomba, el cas és que han passat trenta anys i encara no s’ha fet un llistat de lectures catalanes adequades per tal com els nostres fills i filles agafin gust per la lectura, i el conservin. Perquè no es tracta de fer-se més o menys patriota llegint literatura. Vegeu Goethe (1827): “El concepte de literatura nacional ja no té gaire sentit; ha començat l’època de la literatura universal i tots hem d’esforçar-nos per col·laborar al seu desplegament”. Potser seria millor fer llegir als joves —baldament es tractés de traduccions meritòries de grans clàssics estrangers del segle XX al costat de coses nostres adequades— llibres que ens assegurin que, deixant a banda el patriotisme —quatre fórmules, dues cançons de Lluís Llach i una senyera, que s’aprenen i identifiquen en una tarda—, siguin capaços de destriar per sempre la gran literatura de les ideologies i les efusions sentimentals.

 

Anuncios

Read Full Post »